del diari


clar de pler
et veig els ulls

i em fons
inferns

dolços 

brandada pell
fil d'esquitx
del tremolor

Ramon Sellarès i Enrich


del diari


1

nu el cel apareixen com núvols
els vols 
 de les boniques 
tamborinades al pit 

2
ànima i cos
 blanc i maragda 
voldré la fortor exterior del fruit
també del bes 

3
guarda
el meu cor
el mocador 

que jo te'l brodaré pels ulls.

Ramon Sellarès i Enrich





del diari


NINGÚ no és recent.


Cervells plens
i dolorosament commocionats, 

(però de cap manera sorpresos, oi?) 

qui no ha tingut l'ànima
a l'altra banda
de la realitat?

Ramon Sellarès i Enrich



del diari




vivint dins
calmo el discurs
del palmell

¿dels defores (2)
n'has sabut testimoniar l'absurda
comparança d'ànima i paraula?


encara no fora vila
sóc les darreries
disposades

excrement
on
les mosques
freguen aixafades
les ales
del meu prec darrer

per molt que em desperjudiqui tot penediment
sé que habito
l'objecte parcial de la mort



viure l'ençà
fou un argument manllevat
a tot primer déu


frego amb aixafades
ales
l'insistent darrer prec:

"no defugir la veritat
encara que no succeeixi". (2)




(1) ¿no correcte plural? de
defora
1  1 Fora, a l'exterior. Dins no hi ha ningú: tots són defora.
    2 al defora Fora, al camp.
2  1 prep Fora de, a l'exterior de. Per absència d'alguns que són defora la ciutat.

    2 al defora de loc prep locució prepositiva Fora de, a l'exterior de. Anàrem al defora del poble.


(2) s'entén: encara que no succeeixi "la veritat"


Ramon Sellarès i Enrich




del diari



a
l'ànima desemparada

si ens congeniéssim
 perillosos de sinceritat

faríem història


Ramon Sellarès i Enrich

del diari


Hi ha territori 
derrotat d'objectius. 

1
viatjo -des dels errors-
per la regió
tributària
de l'ànsia

2
i sense perdre temps
avançava
emboscada
la vigilància
del mot

3
per ventura
no sé estalviar-me
el plor
que m'estrafarà
en novetats

Ramon Sellarès i Enrich




del diari


12a

recórrer els fets 
seduïts
per l'evidència
de la inexperiència 
que ells
tenen de nosaltres

Ramon Sellarès i Enrich



si en dir fets creiem que ja són actes o accions passats o passades, potser millor caldrà dir:


12b 
recórrer els fets 
seduïts
per l'evidència
de la inexperiència 
que ells
tenien de nosaltres


i, per tant, aquí (12b) parlarem de recordar, mentre que en la versió primera del poema (12a) parlarem d'una manera d'acarar l'experiència del present en present, o, potser més encertadament: de ser conscients de com aquesta experiència del present ens acara. (?)




del diari



Déu

Eres
l'única engruna
i no desitjava
el teu bec:


em calien els poetes.

Ramon Sellarès i Enrich

del diari

humà blegat

animal de paper defenso 

la no acció  
capaç de capturar i mantenir útils
les matèries infrívoles dels meus risc-versos

sé que sóc l'heroi
que mereixo
els meu propi cant i alabances

en aquesta cacera del viure 
sobretot
el que es perllonga 
és un mateix

en un demà fora vila

Ramon Sellarès i Enrich


del diari

Jo jec sota Memòria: suporto cap estesa primavera?
Faig el conjur al mur de la nit. L'amable amant va arribar ensinistrada pels meus passos
Et visc ara, ànima, de l'engrunada experiència del whisky escorxant tota abundor fictícia.
Siguem combat, mot. I sang. Sigues-me l'ombra viscuda.
Ens coll-lliguen les extremitats, ànima: Els sonors extrems del plaer viscut.
A la porxada les espalmatòries oferien ceres, i n'agafàvem, n'agafàvem per fer-nos el retrat als museus del tracte.
Sorruts que som, sabíem que sabíem nedar plens d'oració.

Surto amb el lèxic del meu aliè, surto fora vila: 
Inquilometrat viatge a bastament:
pati davanter d'aigua blava on l'atzavara farà cordill.

Ep! que no ens hem de perdre.

El crani fa esperitoses cadenes.
Forja grumolls, els estampa: l'art bescanvia realitats que fàcilment depassen, però, la resplendent i amorosida pell de la comprensió.

Remaràs damunt la vaca nietzscheana: la remugadora(1) del molinatge que s'asseu als balancins. I després oblida. 
Adéu historiades
emocions del necessitat!

Dic: Del port cal tornar humitós. I seure davant la llar per tornar a ser un mateix. Un bell poc.

Ramon Sellarès i Enrich

(1) ...Nietzsche admire les vaches, car elles ont la faculté de ruminer ; il faut être disposé à la longue «digestion» des idées. Mais comment bien digérer une nourriture étrangère et singulièrement riche?...



del diari




Admirable paisatge aquest
que no sap res del demà.

De l'ahir que el cenyeix,
-a voltes incòmodament-,
sens dubte hi regna la pau i
l'esforç artístic en el present

dels teus ulls.

ramon sellarès i enrich

del diari



El vers és realitat: d'abstracció de l'esperit d'àmfora màgica, indivisible, llenguatge complex, filtrant el ball universal d'algú que s'ha vist com no aliè. 

Visc del propi mestre irregular que condueix la mentalitat des d'una fusió de la poesia trobada i escrita fins a la qualitat del màgic, del meravellós, de la veritat misteriosa de l'home primitiu on encara sóc: aquell que no va poder ser TOT en tota paraula. 

Però sí, real. 

No importa si com aigua transparent el fang és multicolor i modelable perquè tot ho voldré travessant el meu filtre per fer-ne poesia.

Parlo de filtres i parlo de paraules.

ramon sellarès i enrich

del diari

font gif: weheartit.com

seré d'aigua i d'ulls 
a través dels vidres

ballaré entre les dents de les meves imatges poétiques

=el cos dolgut 
és la vida= 

sóc el nen
      a casa 
       esperant altra vegada en somnis poder regar les flors 
mentre la mare cus les costures 
de la nostàlgia: 

vestirem bé la mort.... 




SALPÀ amb el meu navili 
brut
de tenebra i sutge. 

La pintura  als foscos
de la paraula
és l'engranatge 
d'allà on miro:

sanglots 
 que es desfan en mullar-se 
       de tan vermells i irritats.

Em calen ulleres fosques


"No vulguis 
robar-li temps 
a la tristesa"

Caminant va creixent la veu amb els gestos, 
deixa't ser....




Ramon Sellarès i Enrich






MURILO MENDES


autor quadro: Ismael Nery
Retrat de Murilo Mendes, 1922




POEMA ESPIRITUAL 

Yo me siento un fragmento de Dios 
Como soy un resto de raíz 
Un poco del agua de los mares 
El brazo desgarrado de una constelación. 
La materia piensa por orden de Dios, 
Se transforma y evoluciona por orden de Dios. 
La materia variada y bella 
Es una de las formas visibles de lo invisible. 
Cristo, de los hijos del hombre eres el perfecto. 
En la Iglesia hay piernas, senos, vientres y cabellos, 
En todas partes, hasta en los altares. 
Hay grandes fuerzas de materia en la tierra , en el cielo y en el mar 
Que se entrelazan y casan reproduciendo 
Mil versiones de los pensamientos divinos. 
La materia es fuerte y absoluta 
Sin ella no hay poesía. 





(El poema anterior i els tres següents pertanyen al poemari 
A poesia em pânico, 1936-1937.) 





A DANAÇÃO



Há fortes iluminações sem permanência.
A parte da Graça é tão pequena
Que me vejo esmagado pelo monumento do mundo.

Quem me ouvirá? Quem me verá? Quem me há de tocar?
Chorai sobre mim, sobre vós e sobre vossos filhos.

A fulguração que me cerca vem do demônio.
Maldito das leis inocentes do mundo
Não reconheço a paternidade divina.
Eu profanei a hóstia e manchei o corpo da Igreja:
Os anjos me transportam do outro mundo para este.


O IMPENINENTE

Quem me consolará no mundo vão?
Homens, tenho convosco a relação da forma.
Nuvem solida, rosa virginal, água branca
E tu, antiga sinfonia aérea,
Pertenceis ao anjo, não a mim.
Eu digo ao pecado: Tu és meu pai.
Eu digo à podridão: Tu és minha irmã.
A presença real do demônio
É meu pão de vida cotidiano:
Minha alma comprime a aleluia gloriosa.

Hóstias puras,
Inutilmente vos ergueis sobre mim.


A DESTRUIÇÃO

Morrerei abominando o mal que cometi
E sem ânimo para fazer o bem.
Amo tanto o culpado como o inocente.
Ó Madalena, tu que dominaste a força da carne,
Estás mais perto de nós do que a Virgem Maria,
Isenta, desde a eternidade, da culpa original.
Meus irmãos, somos mais unidos pelo pecado do que pela Graça:
Pertencemos à numerosa comunidade do desespero
Que existirá até a consumação do mundo.


OS TRÊS CÍRCULOS

Não encontro minha paz na Igreja.
Tu, monge, não podes me dizer o que o Cristo me dirá:
Recolheste d’Ele a menor parte.
E o Seu corpo e o Seu sangue
Não fazem circular a vida no meu corpo e no meu sangue.
Tu, mulher, criatura limitada como eu,
Recebes a melhor parte do meu culto.
Eu te amo pela tua elegância, pela tua mentira, pela tua vida teatral.
E nem ao menos posso repousar a cabeça na pedra do teu corpo.
Só tu, demônio, nunca me faltas nem um instante.

del diari




en el zaguán
dos literales campanas 

que invento 

o sueño en unos versos

dan colación*
a tanto gérmen poético:

cascajo, dulce, fruta, golosina hecha de masa de necesidad

Ramon Sellarès i Enrich


*colación.
(Del lat. collatĭo, -ōnis).
1. f. Acto de colar o conferir canónicamente un beneficio eclesiástico, o de conferir un grado de universidad.
2. f. Cotejo que se hace de una cosa con otra.
3. f. Territorio o parte de vecindario que pertenece a cada parroquia en particular.
4. f. Refacción que se acostumbra a tomar por la noche en los días de ayuno.
5. f. Refacción de dulces, pastas y a veces fiambres, con que se obsequia a un huésped o se celebra algún suceso.
6. f. Conferencia o conversación que tenían los antiguos monjes sobre cosas espirituales.
7. f. Porción de cascajo, dulces, frutas u otras cosas de comer, que se daba a los criados el día de Nochebuena.
8. f. Am. Golosina hecha de masa moldeada en diferentes formas y recubierta de azúcar.
~ de bienes.
1. f. Der. Manifestación que al partir una herencia se hace de los bienes que un heredero forzoso recibió gratuitamente del causante en vida de este, para que sean contados en la computación de legítimas y mejoras.
sacar a ~ a alguien o algo.
1. loc. verb. coloq. Hacer mención de él o de ello.
traer a ~.
1. loc. verb. coloq. Aducir pruebas o razones en abono de una causa.
2. loc. verb. coloq. Mezclar palabras o frases inoportunas en un discurso o conversación.
traer a ~ y partición algo.
1. loc. verb. Der. Incluirlo en la colación de bienes.

Francisco Basallote Muñoz


Francisco Basallote
biorafia*



ESCANCIAS LA CRÁTERA 

Lento, 
escancias la crátera 
como quien sabe 
que con sus heces 
agota el tiempo 
concedido, 
 su mínima
 presencia, 
 cuya brevedad 
no exime del placer 
intenso de vivirlo. 

Francisco Basallote Muñoz
 del poemari TIEMPO DESHABITADO 








Francisco Basallote a

font imatge: poetasandaluces.com



 CIERRAS LOS OJOS

Cierras los ojos
y ves la luz aquella,
el desnudo esplendor
del arco abierto
a la sorpresa
de su deslumbramiento,
la elipse de su curva
sobre la cal luciendo
candelas de blancura.

Cierro los ojos
y la memoria
   me deslumbra.


 Francisco Basallote, 

del poemari 
La sombra de Euclides, 2012


info sobre aquest llibre a
blog Antonio José Trigo




del diari



l'ànim té la virtut de la forma possible: 
de l'abstracció on es perd l'escena del vell ocell
navegant amb precisió 

la seva coherència 
és l'ombra 
en la freda seqüència 
 de les coses 
que sap evocar
el poeta.

esbossos de memòria 
de la substància desencadenen la nova trobada 
 en els detalls 

voltats d'aigua
surem
en un concepte versemblant


Ramon Sellarès i Enrich


El ánimo tiene la virtud de la forma posible: 
de la abstracción donde se pierde la escena del pájaro viejo  
navegando con precisión 
su coherencia 
es la sombra 
en la fría secuencia 
de las cosas 
que sabe evocar 
el poeta. 
Bocetos de memoria 
de la sustancia desencadenan el nuevo encuentro 
en los detalles. 
Rodeados de agua 
flotamos 

en un concepto verosímil.

del diari




has desatado
 el huracán calzado 
   que la memoria
protegía




y andas

sorprendiendo los amaneceres 
que maduran
por tantas calles

Ramon Sellarès i Enrich

Cada poema


Cada poema un pájaro que huye
del sitio señalado por la plaga.


CADA POEMA

Cada poema un pájaro que huye

del sitio señalado por la plaga.

Cada poema un traje de la muerte
por las calles y plazas inundadas
en la cera letal de los vencidos.
Cada poema un paso hacia la muerte,
una falsa moneda de rescate,
un tiro al blanco en medio de la noche
horadando los puentes sobre el río,
cuyas dormidas aguas viajan
de la vieja ciudad hacia los campos
donde el día prepara sus hogueras.
Cada poema un tacto yerto
del que yace en la losa de las clínicas,
un ávido anzuelo que recorre
el limo blando de las sepulturas.
Cada poema un lento naufragio del deseo,
un crujir de los mástiles y jarcias
que sostienen el peso de la vida.
Cada poema un estruendo de lienzos que derrumban
sobre el rugir helado de las aguas
el albo aparejo del velamen.
Cada poema invadiendo y desgarrando
la amarga telaraña del hastío.
Cada poema nace de un ciego centinela
que grita al hondo hueco de la noche
el santo y seña de su desventura.
Agua de sueño, fuente de ceniza,
piedra porosa de los mataderos,
madera en sombra de las siemprevivas,
metal que dobla por los condenados,
aceite funeral de doble filo,
cotidiano sudario del poeta,
cada poema esparce sobre el mundo
el agrio cereal de la agonía.


Álvaro Mutis


font del poema: www.poesi.as





del diari

-els riures 
també 

mortals damunt la catifa 
deixen el seu anell de roses-




-el penya-segat dels capvespres 

sap de l'ocell que cruixeix 
tot inexorable- 

Ramon Sellarès i Enrich

del diari



fácil 
recortas el cartón
dios



si nada fui
ahora me has enmascarado


aun queremos darnos las manos

y los cerebros
por el láudano del círculo y el recuerdo
buscan el tóxico del juego inocente


solo necesito saber 
si en mi carne              junto a ti

vendrán a morir
tus verdades 

guirnaldas
en mis ojos poéticos

Ramon Sellarès i Enrich